Ahir es va lliurar el Premi Nacional de Cultura a l'escriptor Quim Monzó. Com molt bé van remarcar els mitjans, el primer gran acte institucional d'aquesta nova etapa política que tot just havia començat amb la presa de possessió del nou Govern i, per primer cop a la història d'Òmnium Cultural, amb el seu president a la presó, un fet insòlit que no s'havia donat ni els els pitjors anys del franquisme. No oblidem el detall.
Sense cap mena de dubtes, aquest acte d'ahir ens mostra prou clarament com serà la legislatura i com seran molts i molts actes que s'aniran fent els propers anys. Responsables cívics o polítics tancats o a l'exili, reivindicació permanent, presència institucional, malgrat tot i, el que és més important, la vitalitat d'un poble, d'una cultura, que es ressisteixen a caure sota la pressió d'aquells que en nom de qualsevol ideologia -que de totes n'hi ha-, ens volen callats o directament desapareguts. I de fons, en segon terme o no, els desafiaments i les autèntiques proclames d'intencions que aniran arribant de Madrid, com l'anunci, ahir mateix, que Josep Borrell, vell conegut desinfectador, pretesament socialista i darrerament ben arrambat a l'extrema dreta, serà el nou ministre d'exteriors d'un govern que parla de diàleg i de refer no sé jo quins ponts. Mala obra, amb aquests maons.
Aquest és l'esquema del futur més immediat. Sigui com sigui, em quedo amb la qualitat literària de Monzó i la seva obra, mai prou valorada com a tal rere el fum de la seva presència mediàtica, a la ràdio, a la televisió o a la premsa, però més que mereixedora del Premi Nacional de Cultura.
Per cert, un suggeriment als periodistes que pregunten a alguns personatges polítics sobre l'obra de Monzó: no ho feu, si us plau, perquè segons quines respostes, per tòpiques o per etèries, deixen entreveure massa la incultura literària d'alguns que no s'estan d'omplirse la boca amb allò que desconeixen, encara que no ho vulguin admetre.