Sempre he pensat que no hi ha pitjor manera de perdre el temps que intentant recuperar el temps perdut, el passat. I és que el temps, com la vida mateixa, només tenen un sentit de marxa i és sempre endavant, sense aturar-se.
De tota manera, recórrer a la memòria per recuperar sensacions i records és un exercici sempre saludable, igual com ho és retrobar una estona aquells que són part del nostre passat, aquells que han estat part del disseny definitiu del nostre present i aquells, al capdavall, amb qui aspirem a seguir descobrint el futur, des d'un seguit d'individualitats molt properes i inseparables.
Poder compartir una estona amb aquells amb qui tantes havíem compartit fa uns anys, al voltant d'una taula rústica, en un entorn prou conegut i evocador, o recreant-nos junts en el somni fantàstic d'un cistell ple de rovellons, pot fer d'un diumenge qualsevol un d'aquells dies màgics i summament satisfactoris amb què la vida, de tant en tant, ens recorda que tot ha valgut la pena, que som on som, i que té sentit seguir endavant.