Començo a pensar seriosament que Catalunya sí que és una societat dividida. Avui mateix, hi ha gent que treballa, com a dia feiner que és, però hi ha una bona part de la població que fa pont, aquesta figura laboral exòtica, actualment en vies d'extinció definitiva, per obra i gràcia de la precarietat laboral imposada d'aquells que reclamen que ens centrem en els problemes reals de la gent (vistos els resultats, l'estabilitat a la feina no ho deu ser), mentre deixen, sense cap mirament, milers i milers de persones sense cobertura sanitària, impedint que es pugui aplicar la Llei de sanitat universal que va aprovar el Parlament de Catalunya, quan encara aprovava lleis.
Vivim en un país estrany, tan estrany com aquest pont a mig gas. Vivim en un país hiòcrita, on Albert Ribera pot acusar d'inducció a l'odi als seus alumnes, amb noms, cognoms i rostre, professors d'instituts, seguint el dictat dels mitjans ultraconservadors, saltant-se sense cap pudor l'elemental principi de la pressumció d'innocència, mentre posa el crit al cel per una pintada en una façana. Vivim en un país on el delegat del Govern d'Espanya ja avança que hi hagi o no govern, l'Estat pot seguir intervenint la Generalitat, tot amenaçant la llibertat de la classe política en l'exercici de les seves funcions, aquelles funcions que els encomana la Constitució mateixa. Vivim en un país on el debat essencialista sembla que s'hagi resignat a tenir presos i exiliats, potser per evitar actuar amb el pragmatisme que les situacions excepcionals reclamen, i haver de donar explicacions de les accions i no només bones paraules. Vivim en un país, en suma, de víctimes i de botxins, que cada dia que passa em temo més abocat a unes noves eleccions de resultat incert, però que ben bé podrien ser la puntilla a un autogovern desorientat i sense capacitat de reacció. I no descarto que aquest sigui l'objectiu final de tot plegat: la derrota que esvaeixi responsabilitats.
Sigui com sigui, avui faig pont, aprofitant un dels pocs privilegis laborals que encara tinc. Avui m'ho miraré tot amb una mica de distància i perspectiva, provant d'imaginar un futur més digne, amb la profunda sensació que m'estaré fent trampes a mi mateix, per tornar dimecres a la meva activitat normal, com si encara hi hagués un demà possible.