Molt més enllà de l'impacte mediàtic del rebuig a l'estàtua del dictador davant del Born, els fets dels darrers dies, i jo diria dels darrers mesos, evidencien una realitat molt més profunda i molt més amagada: la sordesa de la política.
Que els governants de tot color i de tot arreu acostumen a viure en un món a banda de la realitat, immersos en la seva veritat absoluta és un fet estudiat i demostrable. I el cas del Born no podia ser una excepció, per més que l'actual titular de l'Ajuntament de Barcelona es reivindiqui com a exemple d'una nova manera de fer. Digui el que digui l'alcaldessa, tot aquest afer supura determinades maneres dels seus predecessors, fent oïdes sordes a les demandes dels ciutadans.
Reconvertir i rebatejar el Born per mirar de posar sordina sobre els fets de 1714 ja va tenir una resposta prou clara i prou ignorada. Situar-hi una exposició sobre el franquisme va ser un altre error de concepte -potser mala intenció i tot- molt greu, que també va ser prou discutit. Ressuscitar escultures franquistes i plantar-les a la porta, des del primer moment, va ser percebut per molta gent com un insult a la memòria dels que hi van morir fa tres segles. Finalment, estàtues fora i ridícul més que evident dels responsables municipals, amb el corresponent cost econòmic de tot plegat, que es veu que no deu importar gaire.
Intentar imposar el propi criteri fent oïdes sordes d'aquells amb qui es conviu és un error de colossals dimensions que només pot acabar malament. Això ho sabem si pensem en les relacions personals, on escoltar i detectar les necessitats i les expectatives dels altres és fonamental. Però es veu que la política -fins i tot la que s'autoproclama nova política- té les seves pròpies regles, la primera de les quals, pel que sembla, és tirar pel dret sense escoltar ningú, no fos cas que sentíssim allò que no ens agrada.