Ja és ben veritat que vivim en una societat on la imatge és alguna mena de valor superior que ens descriu la realitat, molt més enllà dels relats i de les narracions. I també és cert que vivim temps d'immediatesa, en què les coses duren poc, perquè una novetat deixa de ser-ho així que n'apareix una altra, cosa que passa constantment.
Ahir, notícia de capçalera amb els fets de Munic. Imatges ja vistes, però en escenaris diferents. Una realitat que ens anem acostumant a viure entre la indignació, la por, la sorpresa i la resignació. Però també una realitat que, per obra i gràcia de la immediatesa informativa va arraconar altres realitats ben presents només unes hores abans, com ara les colpidores imatges -aquestes ben noves i inèdites- de nens sirians amb dibuixos de ninos de Pokémon, demanant que algú els vagi a buscar i els rescati.
Què se n'ha fet dels milers i milers de refugiats que fa poques setmanes eren notícia d'obertura de tots els informatius? Realment, poca cosa nova. A nivell informatiu, que han deixat de ser notícia enmig d'atemptats propers, de l'Eurocopa de futbol, els jocs de realitat augmentada i, d'aquí a pocs dies, dels Jocs Olímpics. La realitat de debò, la que millor no augmentar, és així.
Mirant les fotos dels nens i els seus ninots em demano què ens importen, realment, les seves vides. I no goso respondre. Si demà mateix algú ens digués que tots aquests refugiats han desaparegut misteriosament, ens importaria gaire? Tampoc no goso respondre. Potser arribaríem a pensar, en algun moment, alguna cosa com ara, "doncs mira, un problema menys"? Em fa angúnia només pensar-hi. De vegades penso que la nostra civilitzada societat es ben capaç de substituir una cosa per una altra amb gran precisió i sense pietat. El gas per l'oblit, potser?