He intentat passar per alt el tres de març, imaginant que estava superat per la història i la memòria, però no me n'he sortit. El fet que enguany faci quaranta anys d'una massacre dirigida pel fundador del partit que actualment governa Espanya i que aspira a seguir fent-ho donant lliçons de democràcia a tort i a dret, no em deixa. Tampoc no ajuda saber que un altre col.lega ministerial de l'època, d'ingrata memòria i llarga trajectòria pretesament democràtica, esquivi un cop i un altre les crides de la justícia internacional, gràcies a la imposada desmemòria històrica de l'aparell que encara dirigeix l'estat.
Dies d'incertesa pel nou govern espanyol, i dies en què els llops es vesteixen de xais. Si us plau, repassem la trajectòria i les propostes de cadascú i potser, algun dia, passarem realment pàgina i haurem après, el ciutadans -no els tribunals-, a fer justícia amb els autèntics hereus dels franquisme, els seus assassins, i els que hi simpatitzen per interès, sabedors que la millor regeneració (per a ells) és que res no canvii gaire.
Avui us convido escoltar, un cop més, aquesta enorme obra musical composada per Lluís Llach, en una interpretació d'ell mateix, acompanyat de l'Orquestra Simfònica de Gasteiz i de l'Orfeó Donostiarra, ara fa deu anys. I us convido a no oblidar cap nom ni cap idea, justament avui que sembla que ningú no recorda res, ni en sap res, i que qualsevol, per més indigne que sigui, pot donar lliçons de convivència.