Avui, 21 de març, a banda del primer dia de primavera, és el Dia Mundial de la Poesia. Arreu del país, actes de commemoració. Parlaments i més parlaments però, sobretot, lectures poètiques de textos moderns i també de textos antics, clàssics si voleu. Tota una exaltació de l'art i de la lírica concentrada en uns pocs dies.
Però davant d'aquest escenari, em demano on són les grans veus actuals? On són els mestres? On els Verdaguer, Riba, Carner, Espriu... Si he de ser sincer, no els sé veure. De creadors n'hi ha molts. De bons poetes, fins i tot, un grapat, però d'autors excel.lents, d'autors que mereixeran un capítol a banda en la futura història de la literatura catalana, ja no n'estic tan segur.
Fet i fet, no és cosa només de la poesia. També costa trobar l'equivalent en novel.la, més enllà de les grans promocions editorials i dels supervendes, o d'allò que pot acabar esdevenint guió cinematogràfic. O en el teatre, on tant i tant talent mor abans de poder arribar a pujar a un escenari.
Són els temps que corren, potser. Uns temps on els interessos comercials primen, on les humanitats en general i la literatura en particular són una nosa a altres matèries serioses, on la cultura es vol reclosa en cercles petits i interessadament elitistes, on la història de la literatura s'escriu en fragments molt breus a la Wikipèdia, o on la literatura sembla que es pugui presentar en el text d'un blog.
Avui, Dia Mundial de la Poesia, vull reivindicar el lloc a al societat que li pertoca a la literatura. A la literatura autèntica, a aquella que han fet homes i dones que han viscut per salvar-nos els mots i per retornar-nos el nom de cada cosa. És avui, justament, que cal fer-ne bandera de nou. Avui que vivim mals temps per a la poesia.
