La nostra capacitat de caminar en cercles sense saber, o sense voler, trobar el camí sembla infinita. Quan tot semblava indicar que havíem abandonat aquella absurda i inútil dialèctica sobre si cal prioritzar l'eix nacional o l'eix social que tan bons resultats va deixar-nos no fa tants anys, sant tornem-hi.
L'aparició a l'escena política de noves formacions d'esquerres ha reobert l'antic debat i tornem a sentir el discurs que el procés constituent que teníem (potser encara tenim) al davant, ha de servir per construir una major justícia social i no pas un nou estat. I qui pot estar contra una societat més justa?
L'error argumental, però, és el mateix que va patir (que vam patir tots, de fet) el tripartit: no hi haurà més justícia social sense poder. I ara com ara, el poder el té l'estat, no nosaltres. O potser encara calen més proves, per part de Madrid?
Ens trobem en una cruïlla històrica d'aquelles que només es donen molt de tant en tant, al llarg dels segles. Ens trobem davant de la possibilitat real de construir un estat i de tenir tot el poder per decidir què volem ser i com volem ser. Però cal seguir la seqüència correcta: primer el "què" i després el "com". Primer cal decidir si volem ser un estat independent, amb plena capacitat de fer, i després, i només amb totes les eines a la mà, podrem construir la societat més justa que tots volem.
El debat del model de societat s'ha de fer ja, des d'ara, però sense perdre mai de vista que la primera prioritat -no pas l'única-, ha de ser dotar-nos dels instruments per materialitzar aquest model.