Un cop més, la senyora Alícia Sánchez-Camacho, segurament sense voler, ens ha donat la raó. En aquest cas, a propòsit de la possibilitat que marxi de Catalunya, perquè no vol que el seu fill visqui en un lloc sense llibertat.
Aquest cop, estic totalment d'acord amb ella. Jo tampoc no vull que els meus fills visquin en un lloc sense llibertat ni pluralisme. I per això, justament per això, vull una Catalunya independent i com més lluny d'Espanya millor. La diferència, però, entre el que jo vull i el que vol la senyora Sánchez-Camacho és que ella sí que pot marxar, però a mi no em deixen, curiosament, els companys de partit de qui reclama llibertat. Afortunada vostè, doncs.
Aquesta impossibilitat de marxar ens la van tornar a repetir la gent del PP i del PSOE (PSC inclòs, per cert), entre altres, negant-nos el dret a votar, a decidir, a marxar, si així ho volem. Res de nou ni res que no sabéssim. Tràmit fet i pàgina passada, tot i que avui som més que ahir, els que volem un futur diferent i millor. Això segur.
Avui ens llevarem igual que ahir, i que fa tres o quatre dies, un que fa mesos. Seguirem amb el nostre objectiu intacte, però amb la demostració al món que Espanya no vol permetre que votem, per si encara algú tenia cap dubte al respecte. I és que donen per fet, tal com van evidenciar les diferents intervencions d'ahir, que una consulta, si s'arribava a fer, suposaria un triomf aclaparador del doble sí.
Per cert, el que em sembla més curiós de la sessió parlamentària d'ahir a Madrid és que començo a creure que la negativa sistemàtica de Rajoy i els seus té més a veure amb una mena de rebequeria (o pataleta, que en diuen ells) derivada del fet que fa quatre dies van entendre que la cosa va de debò i que anem a la nostra, amb data i pregunta, que no pas, fins i tot, per raons polítiques de més volada. Tot i que demanar alçada a segons qui, potser és demanar massa, oi senyora Sánchez-Camacho?