Un dels trets identitaris de qualsevol integrisme, ja sigui religiós, polític o mental és la negació sistemàtica de qualsevol mena de dissidència amb la doctrina oficial i, molt especialment, si aquesta dissidència s'expressa per mitjà de l'humor, la ironia o la sàtira. Només cal pensar, per no anar gaire lluny, en els atemptats contra Charlie Hedbo o El Papus, per veure com les gasten aquells que es creuen en possessió de la veritat absoluta. En democràcia, però, l'integrisme, el feixisme fins i tot, ja no s'amaga sota caputxes blanques, sinó que vesteix togues i, en nom d'una justícia injusta, fa i desfà a plaer i no s'està d'aixafar qualsevol expressió que sembli no afecta al règim.
I justament aquest és el punt al qual es va arriba ahir a l'Audiència Nacional, hereva del Tribunal d'Ordre Públic franquista, per si algú ho havia oblidat. Ahir, dia molt trist per a la democràcia, una jove va veure esguerrada la seva vida i el seu futur perquè els tribunals van considerar que fer acudits sobre la mort de Carrero Blanco, home de la màxima confiança del dictador Franco des del primer moment i finalment president del Govern, és delicte. Quina novetat aquesta de fer acudits sobre aquest personatge. Per l'amor de Déu!
Sigui com sigui, ahir van quedar clares dues coses: la primera, que els prohoms del feixisme franquista, fins i tot els més brutals torturadors -mai condemnats-, són intocables i no poden ser ni objecte d'acudit en suposada democràcia (encara espero la resposta a la sentència per part de molts autoproclamats representants de les esquerres) i, la segona, que una noia jove haurà de carregar amb antecedents, no podrà accedir a beques per estudis i veurà estroncada la seva voluntat de ser mestra, en nom del respecte a les víctimes del terrorisme, de qui dubto molt que mai hagi tingut la més mínima intenció de fer burla. Però ja sabem que a Espanya és igual Carrero com qualsevol dels morts als trens d'Atocha, i que la dictadura (suposant que mai existís, es veu) no va ser més que una etapa històrica com qualsevol altra.
Poca broma, que amb la veritat absoluta no s'hi juga. Ni amb la memòria del franquisme tampoc.