Ha tornat a ploure, i com ja és tradició, sense esme, de patac, amb pedra i tot en algun que altre lloc. L'estiu s'acosta i aquesta pluja que vol imitar la d'agost prou que ho anuncia. De tota manera, després de la pluja ve el bon temps, després de la tempesta la calma i aquella sensació que tot recomença, entre olor de terra humida i uns colors especialment brillants.
Què ho fa, que després d'un aiguat que ens deixa xops vinguin la pau i la serenor i que tot sembli net i nou? En el fons, no podem negar que formem part d'aquesta cosa que ens envolta i que sovint ignorem. També som un petit espai on pluja i sequera s'alternen; i així anem fent, com bonament sabem i podem.
Ahir va fer tronada, amb vent i llamps. Avui, el sol torna i els ocells es fan sentir. Tot s'eixuga, a poc a poc, i tenim la seguretat que alguna cosa bona en sortirà, d'aquell xàfec sobtat i intens. Potser una mica de saó, potser només les fulles netes i una mica de fresca. Ja es veurà.
Diu una cançó que al meu país la pluja no sap ploure. I segurament és cert, si mirem què acostuma a caure i com. De tota manera, al meu país, el terra potser sí que sap rebre la pluja, tant si és fina com a bots i barrals, i treure'n profit. Ahir va ploure i avui fa sol. Desem el paraigua, obrim portes i finestres i, simplement, respirem l'aire nou i tornem-nos a il.lusionar amb tot el que encara ha de venir. Cal res més?