Els plats s'assemblen a les olles. Això és el que es diu. El dia del pare, que potser podria passar a dir-se dia de les corbates i altres regals amb clara marca de gènere, pot ser una bona oportunitat de recuperar això de les olles i dels plats, ja que hi som.
Parlar de la figura paterna, personalment, em provoca un doble vertigen. D'una banda, mirant enrere, i coneixedor que la genètica se la sap molt llarga, intento d'esbrinar, en un exercici de memòria prou il·lustratiu, què quedarà en aquest plat, d'aquella olla, o què miraré de preservar i, si en sé prou, de transmetre. La mirada enrere sempre és complexa, però sempre necessària i valuosa. D'altra banda, i si miro endavant, jo sóc l'olla i miro els plats amb la por de la incertesa, d'aquesta mena d'avaluació contínua que és la vida i que sempre ens puntua, d'alguna manera, tant pel que fem com pel que sabem donar. Mirar endavant i sentir-se orgullós no té preu i et pot arribar a fer sentir bé, molt bé.
Dia del pare, doncs. Fem més o menys festa, recordem els que no hi són -o potser sí, d'alguna manera per allò de les olles i dels plats- i, ja posats, mirarem de sentir-nos orgullosos d'un futur que si no perfecte, sí que és el millor que hem sabut crear, amb errors i encerts, però que, vistos els resultats, val la pena. I molt.