Sam. Aquest és el nom d'un gosset de peluix que va protagonitzar una ascensió a l'estratosfera gràcies a un globus d'heli. L'aventura espacial de l'animaló formava part d'un experiment científic d'una escola anglesa. Un cop el globus va esclatar i la càmera i el pilot van iniciar un ràpid descens, van començar les tasques de recuperació de tot plegat. La càmera es va trobar aviat, gràcies al GPS que portava, però de l'astronauta encara no se n'ha sabut res, raó per la qual s'ha posat en marxa una crida a través d'Internet per mirar de localitzar aquest petit heroi local.
No és el primer cop que un nino forma part d'un experiment científic escolar. I segur que no serà l'últim tripulant d'un globus, perquè la ciència també té el seu component fantàstic, i perquè tot sovint, si volem que un bon experiment sigui prou reeixit, cal l'element animat o inanimat que li doni aquest plus de proximitat, d'humanitat fins i tot.
Mentre hagi professors capaços d'explicar els principis de la ciència amb imaginació i fantasia, mentre hagi alumnes amb ganes de fer seu un experiment científic afegint-li humanitat, i mentre la gent anònima i desconeguda sigui capaç de mobilitzar-ser per trobar un intrèpid gosset de peluix desaparegut, hi haurà esperança en un futur millor.
Seguim, doncs mirant al cel demanant-nos què hi ha i on són els límits, i mirant a la terra per retrobar un aventurer perdut. Una mica és el que sempre ha fet l'home al llarg de la història, encara que darrerament sembli que mirar els que tenim més a la vora, vinguin d'on vinguin -encara que no sigui de l'estratosfera- resulti una feina massa ingrata de fer, especialment per a aquells que tenen el deure de facilitar un demà més pròsper a tothom.