Quan tot sembla massa complicat o difícil d'entendre, potser el més pràctic, i potser també el més intel·ligent, és aferrar-se a les poques certeses que realment tenim, encara que semblin massa petites i poc útils davant d'un escenari que ens desborda. No sé per què, però aquesta idea m'ha vingut al cap veient el panorama de repressió aparentment irrefrenable de l'Estat contra tots nosaltres, una repressió aleatòria i, per tant, imprevisible, que tant toca a polítics, obligats a abjurar de les seves conviccions, com si d'un acte de fe es tractés, com a mestres, que ja no saben què poden dir en pau a classe, a bombers, que ara resulta que també inciten a l'odi, o a qualsevol ciutadà, que qualsevol dia es pot trobar amb alguna denúncia anònima, com en els temps més foscos de qualsevol dictadura.
L'escenari és poc esperançador, ho admeto. I això per no parlar ni de la impunitat amb què actua l'extrema dreta franquista, tota una excepció de condescendència en un règim suposadament democràtic, ni de les renúncies ideològiques de formacions autoproclamades d'esquerra que no tenen cap pudor a aliar-se amb el feixisme allà on calgui. I davant d'aquest panorama, què? Doncs, poca cosa. Som el que som i tenim el poder que tenim, que no és gaire, o gens. Però la summa de molts pocs pot ser un molt. I és amb aquesta convicció que sortim al carrer un dia i un altre a exigir la llibertat dels nostres i de tots nosaltres, de fet. I és amb l'esperança que atorga la raó que insistim i insistim, com aquella gota que acaba foradant fins i tot roques.
Ara que vivim temps de retorn al passat, potser no està de més recuperar una figura mítica d'aquella TV3 primitiva dels anys noranta, el Capità Enciam, i el seu lapidari "els petits canvis són poderosos". No tenim el poder de canviar res, nosaltres sols, però tampoc tenim el dret a renunciar a la nostra petita aportació, d'acord amb les nostres capacitats. Al capdavall, potser som petits, però no inútils. Avui hi tornarem, minúsculs, però molts. I tossuts.