Cada dia és més complicat creure i confiar en tot allò que no produeix una satisfacció immediata, un resultat gairebé instantani. Vivim temps ràpids, vertiginosos gairebé, on la constància i la paciència són espècies poc menys que exòtiques en vies d'extinció. De tota manera, les grans coses, les fites realment importants, mai no acostumen a assolir-se sense un esforç sostingut durant un temps més o menys llarg, tot i el cansament i els moments de defalliment que tot procés a mig o llarg termini comporta.
Però si ens ho mirem amb una mica de calma, segur que sabrem trobar bons exemples, en qualsevol àmbit, de la satisfacció intensa que genera allò que assolim a un preu alt -i no parlo de diners-, o després de feina i més feina, un dia sí i un altre també, silenciosa i imprescindible. I és que, no ho oblidem, la vida, i la major part de les coses importants que aquest concepte tan ampli inclou, és una cursa de fons, un camí per etapes en el millor dels casos, en què pas a pas anem assolint petites victòries, o ens anem acostant a una meta sempre llunyana.
Quan el neguit per no veure resultats de res d'allò que fem, potser cal recordar que el triomf passa per no defallir, per insistir un dia i un altre en accions, en gestos gairebé simbòlics, pels pocs efectes que sembla que tinguin a curt termini, i per ser constants i pacients. Només així acabem arribant allà on ens havíem proposant. I és que cedir a la impaciència, abandonar abans d'hora, és la millor manera de fracassar.
Ja ho va dir Pompeu Fabra: "Cal no abandonar mai la tasca ni l'esperança". Doncs això.