Molt sovint, el "com" és tan important com el "què". No és estrany veure com les males maneres o la matusseria en la manera de fer treu la raó a aquell que la tenia. Justament això és el que va passar ahir al rectorat de la Universitat de Lleida quan un grup d'alumnes tancats en aquell edifici van agredir un càmera de televisió al crit de "fora periodistes de la universitat".
El conflicte és vell i neix quan una professora, delegada del Govern a Lleida per a més senyes, comença a impartir les seves classes amb escorta policial, amb la connivència del rector. La presència policial a la universitat és un fet que mai, absolutament mai, ha d'arribar a passar, però sempre hi ha rectors i rectors. Protestes i tancada d'estudiants com a resposta. Aquest és el relat, molt per sobre, fins a ahir, quan tot va saltar pels aires.
Ahir, els estudiants es van enfrontar als periodistes per fer-los fora. Aquest gest suposa, de fet, posar-los, als seus ulls, al mateix nivell que la policia. Suposa tractar-los de forces repressores. Aquest gest és la pèrdua definitiva de tota la raó que havien acumulat els dies previs. Cal no oblidar que el propi edifici on es van produir els fets acull estudis de periodisme i comunicació audiovisual.
L'estupidesa en les maneres de fer, al capdavall, acaba reforçant aquells que volen imposar la seva llei, encara que sigui amb escorta policial. Ahir, el rector i la delegada del Govern van guanyar sense fer res, mantenint la seva habitual distància covarda del conflicte. Ahir, uns estudiants carregats de raó la van perdre tota. Ahir, aquells que sempre manen i imposen la seva paraula a qualsevol preu, van tornar a guanyar. Per què? Gràcies a qui? No pas per mèrits propis.