Qui no ha sentit mai pena per algú o per alguna cosa? No parlo d'aquell sentiment passatger que tenim quan ens arriben segons quines notícies, segons quines imatges. Parlo de la pena íntima, profunda, d'aquesta sensació que navega entre el neguit, el temor i la compassió amb extraordinària destresa. Parlo de la impotència davant del patiment d'algú que ens és prou proper com per despertar en nosaltres aquesta invisible bèstia de l'ànim.
La pena, quan se'ns apareix, ens tenalla, ens immobilitza i ens desarma. Aleshores no sabem què fer ni com, mentre ens abraça amb una capa invisible de tristesa. Però la pena també ens recorda que som humans, que tenim sentiments i afectes prou intensos com perquè se'ns reveli de tant en tant. Perquè la pena no existeix sense l'estimació sincera, sense l'amor fins i tot. La pena només arriba quan algú o alguna circumstància excepcional la fan emergir del fons del nostre ésser per recordar-nos que estimar de debò també implica patiment davant del patiment.
Hi ha milers de manuals i milers de receptes miraculoses per transitar enmig d'aquesta companya incòmoda. De tota manera, ella sempre farà el seu curs, seguint una estranya saviesa antiga. Apareixerà quan sigui el moment, quan se senti cridada per l'angoixa que de vegades va de la mà de la nostra capacitat d'estimar, i se'n tornarà a la seva caverna quan la nostra intimitat més humana ens recordi que res no s'atura i que rere la tempesta sempre arriba la calma.