Una de les notícies que ha passat aquests dies mig despistada per aquests barris és la del sopar de Nadal que l'Ajuntament de Madrid, en col.laboració amb l'associació Mensajeros de la Paz va oferir a 200 sense sostre. La polèmica, que aquí gairebé ni va arribar, va ser sobre si aquest tipus d'actuacions són pur rentat de consciència, o si serveixen d'alguna cosa. De fet és la mateixa polèmica, si fa no fa, que sempre treu el nas a casa nostra quan hi ha algun dels grans recaptes d'aliments o que es fa La Marató.
Cert que hi ha arguments prou consistents tant en un sentit com en l'altre. Però el que sovint no fem és demanar l'opinió als destinataris d'aquestes iniciatives, una pràctica que hauria de ser habitual i que ajudaria en gran manera a encertar a l'hora de fer segons què. Qui sí que ho ha fet, pel que fa al sopar nadalenc és el periodista que ha escrit aquest article.
Estem tan acostumats a viure segurs de ser titulars de la veritat absoluta que tenim tendència a fer coses, algunes molt ben intencionades i tot, pensant que aquells per a qui les fem ja estaran d'acord. De vegades és així, però de vegades no. Deu ser la versió Segle XXI del despotisme il.lustrat, aquell de "tot per al poble però sense el poble". Nosaltres que en sabem, decidim què cal fer i què no, amb el nostre criteri superior.
El món de la solidaritat i de les ONG està ple d'exemples d'èxit i de fracàs, seguint aquesta manera d'actuar. I el de la política també. O potser tothom es demana què volem realment els ciutadans, més enllà d'uns resultats electorals? Així és com igual que hi ha qui l'encerta, hi ha qui ensorra les nostres il.lusions, amb la convicció que ens està fent un enorme favor. Què en sabem nosaltres, pobres innocents.