Una d'aquestes assenyades sentències que corren pel món afirma que qui diu el que vol s'ha de sentir el que no vol. Una mica això és el que em va venir al cap quan vaig llegir que l'Anna Gabriel estava dolguda per les dures paraules de l'encara president Mas, dimarts. I té raó, les paraules van se dures, clares i contundents, però també compartides per molta gent que a hores d'ara ens sentim enganyats i que, s'ha de dir, van ser pronunciades sense personalitzar els qualificatius en ningú en concret, sinó en un grup polític. El matís em sembla fonamental.
Dit això, i si repassem a l'hemeroteca tot el que des de la CUP s'ha arribat a dir sobre Mas, penso que les seves paraules encara van ser prou prudents, prou mesurades i prou dignes, fins i tot. Que no han agradat a aquells a qui anaven dirigides? Naturalment que no. Però la discrepància també és això.
Potser, només potser, si aquesta finor de pell hagués estat una mínima empatia en algun moment, no seriem on som. És fàcil parlar des de la responsabilitat de ser oposició, però no tant fer-ho des de la que exigeix col.laborar a fer govern. Això ho sap perfectament tothom que està posat en política. I també sap que com més a prop del govern, més crítiques, i més dures. Agradi o no, és part del negoci. I l'Anna Gabriel i la CUP, durant tres mesos, han estat molt a prop del govern i han pogut tastar la força que aquesta posició atorga, però també el preu que es paga per ser-hi.
No sé on farem cap els propers mesos, però em sap molt greu que persones amb la biografia i la pell dura de l'Anna Gabriel, que podrien ajudar a tirar del carro en aquest moment únic i irrepetible, hagin optat per unes determinades prioritats, al meu modest entendre equivocades, i que s'exclamin davant de les crítiques que els arriben. Trist no poder comptar amb una esquerra gairebé utòpica per reconduir algunes derives gens socials en aquest camí, potser ja intransitable durant molt de temps, cap a la independència.