Malament rai quan l'existència només ve a ser una mena de seqüència més o menys repetitiva de moments sense gaire sentit i sense algun que altre objectiu més o menys clar cap a on orientar-se. Quan això passa vivim a salts, encadenant un dia i un altre, posant pegats a cada realitat nova que se'ns planteja, però sense cap ambició ni cap sentiment de satisfacció autèntica.
Tot sovint, la política acaba imitant la vida, potser perquè, al capdavall, la fan les persones. Tot sovint, però, allò que acaba imitant és el pitjor de la nostra existència, i la improvisació i els pedaços acaben venent-se com a grans projectes, programes de govern i, en el pitjor dels casos, fins i tot ideologies. Els propis cicles electorals i la prioritat de voler assolir o mantenir-se en el govern propicia que pensar a més de tres o quatre anys vista sigui tota una extravagància. Així, ens anem resignant i admetent com a bones pràctiques la immediatesa i allò d'anar fent i canviant en funció d'enquestes, sempre de dubtosa qualitat i d'encara més dubtoses lectures.
El resultat de tot plegat, tant en la vida com en la política, sempre acaba sent la mediocritat i la insatisfacció més íntima i més profunda. Ara mateix, sense anar més lluny, ens costaria molt endevinar un projecte clar, unes polítiques definides i unes línies d'actuació compartides, tant aquí com allà, pel que fa als nostres governants. I això em sembla molt greu, perquè darrere de la improvisació, quan no de la inacció, hi ha persones, necessitats, il·lusions i projectes personals que es veuen bandejats en la llista de les prioritats a atendre, per una incapacitat i per una incompetència més que demostrables. I el pitjor de tot plegat és que d'aquest poc nivell sovint se'n diu capacitat d'adaptació a les realitats canviants, governs líquids i altres expressions similars que només pretenen dissimular totes les deficiències polítiques i personals de molts d'aquells que avui dirigeixen l'activitat pública, tot fent de la improvisació un valor en ell mateix.
I en aquest punt em temo que ens trobem, ara mateix, saltant de data en data en un calendari macabre, de globus sonda en globus sonda, o traient constantment conills d'un barret de copa sense cap mena de sentit, per a satisfacció d'una estranya i minsa platea, que sempre acaba aplaudint per compromís.