Aquesta setmana passada ens ha deixat un parell de mostres clares de la inutilitat de detrminades activitats, per més que tinguin per protagonista el futbol, aquesta autèntica sacrosanta i omnipresent veritat absoluta de la nostra societat.
La primera d'aquestes barbaritats ha estat el partit de la selecció espanyola contra la Guinea d'Obiang, reconegut dictador des de 1979. Un partit gens explicat, especialment pel que fa a la seva faceta econòmica, perquè sembla que la Federació Espanyola de Futbol no intressarà ni un euro per anar-li a fer el joc (literalment) al dictador.
La segona, és l'anunci del partit de costellada (o de torronada) que Catalunya juguarà contra el combinat de Cap Verd. Cal? O més ben dit, no n'hi ha prou de fer veure que tenim selecció quan només estem parlant d'una colla de jugadors obligats a fer el numeret cada Nadal? Francament, penso que el moment de passejar una selecció virtual ja han passat, i que ara toca fer només passes sobre terra ferma. O som o no som, però no ens enganyem més, si us plau.
Dues maneres diferents de constatar que política i esport són gairebé inseparables, i més si es tracta del futbol. Espanya no sap, o no vol, trencar el seu lligam amb les dictadures (ni amb les pròpies ni amb les alienes, pel que es veu) i Catalunya no sap acabar de sortir d'una virtualitat que ja no satisfà ningú.
Per cert, Guinea Equatorial es va independitzar d'Espanya el 1968, encara amb el dictador ben viu i ben actiu, Informació per a demòcrates constitucionalistes moderns.
