Si hi ha alguna cosa que ens pot ajudar a descriure (i a comprendre) la joventut, els vint-i-pocs anys, per exemple, jo diria que ben bé pot ser la passió, aquesta força irrefrenable que empeny a fer les coses com si fossin les úniques possibles, o a dedicar totes les energies a qualsevol objectiu, a qualsevol il.lusió, talment com no hi hagués res més al món.
Els anys van esvaint aquest apassionament, i van portant la calma, la reflexió, la maduresa, si voleu. D'això, al capdavall, n'acabem dient experiència, i en fem valor important i socialment apreciat.
De tota manera, si volem ser honestos, qui, a una certa edat, no voldria poder tornar a estimar, a treballar, a llegir, a aprendre, a il.lusionar-se, a viure, al capdavall, amb la passió de la joventut? I és que segurament és aquesta força incontrolable la que realment fa avançar el món i assolir allò que, a priori, podia semblar impossible, tant a nivell personal com col.lectiu, tant a nivell sentimental com professional. Si mireu una mica, segur que trobareu algú així a prop vostre; i oi que encomana vida només veure'l?
Avui em ve de gust dedicar unes línies a aquelles persones que, ho admetin o no, estan obrint els ulls al món, en el seu sentit més ampli, que per això mateix viuen cada minut amb la intensitat pròpia de la joventut i que són capaces d'exaltar-se amb cada nou descobriment, d'enamorar-se de cada nova experiència, o de proclamar com a vocació de la seva vida cada nova descoberta. Només així, només amb tota aquesta rauxa meravellosa desfermada, es deu poder arribar, al cap dels anys, a una maduresa realment satisfactòria, carregada d'experiències i de saviesa.
Si us plau, intentem no deixar mai d'apassionar-nos. Perquè només amb aquestes espurnes, ni que només sigui, de passió podrem arribar a ser allò que vulguem ser, i no cap altra cosa.
