Tot just s'ha apagat el ressò mediàtic de la condemna pels acudits sobre Carrero Blanco (la memòria és així de breu) i ens arriba el soroll dels càntics i gestos que van acompanyar l'enterrament de José Utrera Molina, ex-ministre franquista (al govern amb Carrero Blanco, curiosament), signant de la sentència de mort de Puig Antich i sogre de Ruiz Gallardón, aquell que va ser titllat de cara moderada del PP. De fet, durant l'enterrament, es va cantar el "Cara al sol" i es van proferir crits clarament feixistes, braç en alt. Llibertat d'expressió, suposo.
El franquisme és ben viu. Fins no fa gaire s'havia mantingut més o menys amagat, però d'un temps ençà ja no fa cap por ni cap vergonya tornar-lo a treure a la llum amb tota la seva parafernàlia i tots els seus símbols. Els crims de guerra i de postguerra no s'han jutjat ni es jutjaran mai. No fa gaire que el ministre de Justícia actual afirmava sense cap rubor que havien prescrit i que no valia la pena remoure la història. Llevat que es facin acudits, evidentment.
Els colpistes i els repressors descansen en pau, enmig de tota mena d'honors, igual com el general Sanjurjo, finalment enterrat amb honors en un panteó d'herois militars. Gran, molt gran, la democràcia espanyola, la seva memòria i el seu sentit de la justícia. I els fills de tota aquesta colla de colpistes i criminals venen a donar-nos lliçons. Quin tip. I quin fàstic.