De vegades, només de vegades, allò que passa a Barcelona no és més que la versió en miniatura del que passa al país. I molt em temo que ara mateix ens trobem davant d'una d'aquestes curioses situacions, perquè, ens agradi o no, les eleccions municipals de l'any vinent ja són una realitat que s'han fet un lloc protagonista en el nostre dia a dia, i la capital marca ritmes i tendències.
Em sobta, i em decep -no ho negaré-, aquesta reivindicació tan generalitzada de la figura de Pasqual Maragall -tot i que hi ha qui fins i tot reivindica Narcís Serra, que ja és reivindicar- i el llegat olímpic com a, gairebé, projecte de futur per a la ciutat. Potser posaré aigua al vi, però em costa creure que amb idees, propostes, maneres i inclús noms de fa més de vint-i-cinc anys, es pugui, realment, articular una idea nova, contemporània i adequada als reptes socials d'avui en dia. Però bé, sembla que quasi tothom dels que manen hi està d'acord.
Això de reivindicar, si cal fins al paroxisme, el passat per construir el present no és nou. En podem dir nostàlgia, si volem, o manca d'idees, si ens sembla millor. En tot cas, també hi ha els que van aturar el rellotge fa quaranta anys per seguir dormint entre els confortables llençols de l'esperit del 78, encara que el tuf de naftalina sigui ja irrespirable. I fins i tot hi ha qui ha tret de les golfes el relat de fa vuitanta anys, com a gran novetat i com a dolça cançó de joventut.
Sigui com sigui, em costa imaginar que el país i les ciutats d'avui tinguin res a veure amb les de fa dècades. I menys encara la gent i les seves realitats individuals i com a societat. Però la classe política, de tots els colors, viu confortablement embolicada -quan no embolcallada- en un passat que considera gloriós i que es veu que no pot tenir data de caducitat. Així, no hi ha futur possible, ni regeneració, ni projecte, ni república, ni res de res.