per en 21 Juliol 2014
617 Vistes

Comencem una setmana que sembla que podria ser prou moguda.  De moment, crec que caldria esperar que, si més no, no ens deixi titulars com alguns dels de la passada, començant per la crida a les armes que es va llençar des del púlpit de la missa en record del cop d'estat del 18 de juliol de 1936.

Ja sabem que cada any, amb motiu d'aquesta data, hi ha una colla de nostàlgics que reten homenatge al colpista i dictador Franco, un fet insòlit en una Europa que ha fet mans i mànigues per tancar el terrible passat del feixisme.  Però la novetat d'enguany han estat les paraules del capellà que va oficiar la missa d'homenatge, perquè no es va estar de cridar a una nova croada (cop d'estat) davant de l'amenaça dels esperits i de les forces sobrenaturals del mal, contra els quals calen homes providencials, enviats per Déu, com ara el propi dictador.

Però més enllà de les paraules, hi ha els silencis.  Silenci de l'església (totalment esperable, de fet), silenci del govern (lògic, atesa la impunitat amb què es mouen tota mena de grups feixistes) i silenci a nivell europeu (deuen estar massa ocupats decidint qui ocupa cada cadira per preocupar-se d'incitacions a la violència).

Però fem un experiment, ara que ja han passat uns dies i que hem pogut valorar amb serenitat les paraules..  Intentem catalanitzar les paraules que vam sentir aquesta setmana passada i fer que siguin una proclama en favor de la independència, fins i tot a través de les armes.  Podeu imaginar la resposta que haurien generat?  Doncs això. 

Aquesta democràcia constitucional que tolera tota mena d'actituds i crides al colpisme és una raó més per la qual val la pena marxar.  Per la qual hem de marxar, de fet.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.