La senyora Sánchez-Camacho, que ja fa dies que ha perdut el nord, es va despenjar aquesta setmana dient que se sentia amenaçada per Terra Lliure i per l'Assemblea Nacional Catalana. Bé, tothom sap que la por és lliure i que tothom en pren la quantitat que vol, però francament, pensar que la més que desapareguda Terra Lliure o la impecablement pacífica Assemblea puguin suposar cap amenaça, em sembla difícil d'acceptar.
Ara que, posats a dir, jo li respondria que jo també em sento amenaçat. Amenaçat per Billy el nen i altres torturadors franquistes que no seran jutjats -ni a l'Argentina ni enlloc-, pels grups falangistes i neonazis que actuen amb total impunitat en nom del dictador, pels alcaldes que recuperen el nom del generalísimo per als carrers del seu poble, pels mitjans de comunicació que inciten a la involució militar, pels governs que no deixen exercir la democràcia, pels cardenals nostàlgics del franquisme, pels policies que filtren informació personal de les seves bases de dades, o pels ministres que preparen lleis de seguretat que ens fan retrocedir cinquanta o seixanta anys en el temps.
Mirant la realitat actual amb una mínima objectivitat, em sembla que jo tinc més motius per tenir por que la diputada, no? I ves per on, no en tinc. El que tinc és un sentiment d'immensa vergonya per determinada classe política que hem d'aguantar.