El dialogant i sempre plasmàtic (aviat no sabrem si és una persona, un ectoplasma o un anunci de telebotiga -repetitiu fins a la sacietat-, quan parla) Mariano Rajoy ha afirmat, sense despentinar-se, que parlarà amb el president Mas si renuncia a la consulta. Fantàstic. Una nova expressió de la barra més absoluta. Perquè jo em demano: de què haurien de parlar tots dos si no és de com vehicular una petició popular tan massiva com ara la consulta? Segurament de futbol, deu pensar Rajoy.
Ara mateix, les vies de diàleg entre Espanya i Catalunya, si fem cas del president de la primera, no és que estiguin trencades, és que són simplement inexistents. Aquesta és la versió oficial, evidentment. El que està clar és que tots els esforços que està fent el govern espanyol, capitanejat per ministres com Margallo o Wert, i amb mesures tan evidents com el segrest de l'aeroport del Prat via privatització, l'ofensiva a l'ensenyament, o la involució en el compte de resultats del port de Barcelona, no són altra cosa que intentar afeblir el contrari, abans de començar una negociació de debò.
No dubteu que s'està parlant, i molt, de com desactivar l'independentisme. El problema és que la solució no és fàcil, perquè la bèstia s'ha fet massa grossa per a Espanya, i qualsevol solució passa per l'exhibició flagrant de l'autoritarisme, a través de prohibicions i desplegaments policials (difícil de pair en termes democràtics i d'imatge internacional), o bé pel recurs a arguments difícils d'imaginar que no encenguin els ànims d'una societat i d'un partit (el PP i els seus satèl.lits) acostumats -i incitats- a l'anticatalanisme visceral, que facilitin una consulta i, sobretot, que garanteixin el respecte al seu resultat.
Arribats a aquest punt de no retorn a banda i banda, hi haurà un trencament real, o la solució vindrà per una corona (ara que té nou cap visible) amb dos estats independents però formalment ben avinguts? Ciència ficció? Potser sí. O no.