Paritat jurídica. Quines grans paraules, sobretot posades en boca (o en sentència) del Tribunal Suprem, per avalar la prohibició de declarar el català llengua preferent d'una administració. Les diputacions de Girona i de Lleida, sense anar més lluny.
Paritat jurídica és una expressió que provoca vergonya, sobretot pronunciada per qualsevol estament judicial, quan estem tips de veure com el català és bandejat en aquest àmbit, un cop i un altre. La justícia, no ens enganyem, funciona en espanyol i no pensa admetre, en termes ni remotament semblants a la paritat, l'ús de cap altra llengua. Només cal veure els actes jurídics fets en català respecte als que es fan en espanyol, o fer memòria d'experiències personals quan ens toca fer-hi qualsevol tràmit.
D'altra banda, aquest concepte de paritat m'agradaria molt, ja posats, que fos igual d'esgrimit i defensat en tots els àmbits: el comerç, l'educació (al País Valencià, per exemple, on es tanquen més i més línies en català malgrat les demandes dels pares), a la televisió, on el nombre de cadenes en castellà no té res a veure amb les que emeten en català, al cinema, a la publicitat...
És a dir, que allà on el català té presència real, es crida a la paritat, i allà on es troba en franca minoria, és el mercat i la demanda els que manen. Quina barra. I algú dubta que van a per la nostra llengua per tots els mitjans possibles? I el més greu és aquí anem recordant que el català es pot usar, perquè és legal fer-ho, i perdent presència, llençols, bous i esquelles cada dia que passa.
Paritat. Quina gran parida.