Dimecres vam poden veure les imatges, i escoltar, les paraules de l'alcalde Trias i de l'exalcalde Hereu, declarant pel cas Palau.
Més enllà dels arguments i del contingut de les declaracions, que deixen entreveure el col.leguisme (el compadreo, fins i tot) entre els sectors, diguem-ne "dirigents" de la metròpoli, el que va ofendre, i molt, és la llengua emprada per tots dos.
Tant l'un com l'altre van declarar en castellà. Ni l'un ni l'altre no es van acollir al seu dret legal a declarar en català. Ells ens haurien d'explicar per què. Cert que segurament el jutge i bona part dels presents (o no) no estaven capacitats per entendre una declaració en la nostra llengua, però en tant que representants (o exrepresentants) públics, la seva tria lingüística no és intranscendent.
Els dos polítics (un de Convergència i l'altre del PSC) van evidenciar que el català és, avui per avui, residual i innecessari en l'àmbit judicial. Però també van evidenciar que per a les coses importants, i declarar pel cas Palau ho és, la llengua que cal fer servir és "la bona", la castellana.
Se'n parla molt del català a la justícia, però més enllà de les dades, i de les declaracions més o menys benintencionades, la realitat és exactament la que, de manera espontània, ens van mostrar Trias i Hereu. La seva actitud va deixar ben clar que en un futur estat català, a banda de dotar-nos d'un aparell judicial respectuós amb la nostra identitat, caldrà canviar molts mecanismes inconscients de resposta davant de determinades situacions. I aquesta és una feina complicada i, si més no ara com ara, no hi sé veure indicadors que apuntin que anem per bon camí. En aquesta matèria, tot comença a sonar a tan vell, tan repetit i tan inútil, que ja cansa. Caldran, doncs, canvis molt, però que molt, profunds si volem sobreviure lingüísticament. I anar començant no estaria gens malament.
