Una de les poques coses que penso jo que es poden exigir a un polític, més enllà de les afinitats ideològiques, especialment quan es tracta d'un càrrec electe, en qui una part de la ciutadania ha dipositat la seva confiança, és el respecte a la paraula donada, al compromís adquirit. Però la realitat, de tant en tant, ens demostra que les coses no són com haurien de ser.
Quan un representant polític fa tard, fa esperar la gent o, directament no hi va allà on s'havia compromès de ser-hi, està enviant un missatge de menyspreu no tant sols a aquells que l'esperen, sinó també al seu equip més immediat, incapaç de gestionar una disculpa a temps, i als equips de treball que actuen sota la seva direcció, als quals deixa sense explicacions dignes davant de tercers, i amb un sentiment de vergonya aliena més que evident.
És trist, però és real. I ens n'anem acostumant. Hi ha personatges (diguem-ne així) per als quals la paraula donada val tant poc que fins i tot, si cal, es posa al servei de picabaralles gairebé personals, que gens tenen a veure amb el correcte exercici de les responsabilitats que els ciutadans, amb els seus vots, els atorguen. Molt penós, molt ranci, molt impropi, però molt real, i massa habitual.