A veure si torna la calma. Portem uns dies especialment intensos. D'una banda, tots sants i tot el que comporta. D'una altra, la investidura de Rajoy, que ens sona fins i tot llunyana. El discurs de Rufian al Congrés dels Diputats que ha aixecat una polseguera increïble, en una cambra on el més suau que ens hem sentit dir és nazis o negociadors amb la pistola a sobre de la taula. Pedro Sánchez abraçant la vera fe, tot cantant les bondats de Podemos i la necessitat de pacte amb els independentistes. I per acabar-ho d'arreglar, la cobra de Bisbal a Chenoa. És un no parar, això.
Però malgrat totes les cortines de fum que vulguem, la realitat és la que és i el PP tornarà a governar Espanya. I no ens enganyem, que no serà per poc temps. I el més trist de tot plegat és que no ho farà per mèrits propis, sinó per la incapacitat, la sordesa i l'absència absoluta de propostes i de pòsit ideològic d'una oposició inexistent la passada legislatura i que ha tornat a lliurar les claus del govern als seus suposats rivals. Cada dia m'agrada més la dialèctica entre dretes i esquerres a Espanya, què voleu que us digui.
De moment, però, i mig d'amagat, hem sabut que el marit de l'encara vicepresidenta en funcions ha estat fitxat per Telefònica, igual com l'esposa d'Eduardo Madina. L'enhorabona pels nomenaments, que no tinc cap dubte que responen exclusivament a l'enorme capacitat professional de tots dos. El PP ha tornat (de fet no ha arribat a marxar mai) per la porta gran, amb benediccions i complicitats. Qui li ha posat la catifa sabrà per què ho ha fet, la resta, només ho podem imaginar. Això sí, "escondidos", no fos cas que les nostres opinions fossin ofensives, o directament delictives.