Com cada any, arriba el moment de dir "fins d'aquí a uns dies". Parèntesi. Silenci passatger. Temps d'agafar aire, de respirar a ritme diferent al que marca el dia dia. Temps de marxar, de descobrir, de retrobar. Temps de viure sota uns altres paràmetres, nous, sorprenents, emocionants inclús.
Marxo uns dies i abandono aquest petit espai on cada dia, amb disciplina espartana, hi vaig desant petits bocins de pensaments, de ràbies, de desigs o de fantasies. Marxo de la mà d'un somriure meravellós, mític; d'un somriure que sempre sap com obrir-se pas fins al país de l'alegria. Jo que sóc de somriure rar, fins i tot infreqüent...
Sigui com sigui, habitual o estrany, un somriure sempre és una finestra oberta a un univers meravellós, a un present més bonic i a un futur prometedor que val la pena descobrir.
Avui em ve de gust retrobar una cançó estranya i captivadora de Pau Riba i Pascal Comelade, que parla del poder d'un somriure i de com una ànima en repòs li pot fer un lloc a l'alegria. A veure si tenim sort i el repòs dels pensaments sense neguits també deixa espai a l'alegria. N'estic convençut que sí.
Una picada d'ull per al tots els somriures que hem compartit i per a tots aquells només imaginats i encara per descobrir.