Paciència i constància són dues paraules que gairebé han desaparegut del nostre llenguatge habitual i, per tant, de les nostres vides. Ho volem tot, de manera immediata. I quan dic "tot", m'estic referint a qualsevol aspecte de la nostra existència. Vivim de pressa, amb la necessitat imperiosa d'arribar no sabem ben bé a on, però ja mateix. I potser aquesta manera de viure podria ser fantàstica, si no fos per la quantitat de frustració i d'insatisfacció que ens genera, perquè no sempre -gairebé mai, de fet- les coses acaben sent com havíem pensat o com voldríem, perquè sovint ens movem més enduts per rampells que per reflexions.
Paciència i constància, al meu parer, són conceptes clau de gairebé tot el que fem. Des d'educar un fill, fins a muntar un negoci, acabar uns estudis, trobar la feina que ens agrada, conviure en parella, esperar grans canvis socials... Tot acaba requerint, si ens hi fixem, bones dosis de paciència i una enorme inversió de constància.
Bé, de fet, encara podria afegir un altre element: saber on volem arribar. Si no enfilem la carretera que toca, difícilment podrem arribar al nostre destí, si no és a força de tombs i més tombs i de molta desesperació. I així i tot, estaria per veure.
Encara que sigui una mica contracorrent, vull reivindicar el paper de la paciència i de la constància. Els pagesos fa temps que ho saben, que les coses tenen el seu ritme. Fins i tot la Bíblia ho sap. Els únics que sembla que ens entestem a ignorar-ho som nosaltres que, a mig camí entre la terra i el cel, oblidem que, com diu la dita, goteta a goteta es fa riuet.
Recuperem, doncs, la saviesa antiga, ancestral, i ben segur que tot el que ens proposem se'ns anirà fent, a poc a poc però de manera inexorable, una mica real. I no hi ha res de més satisfactori que anar descobrint els resultats de la nostra dedicació a allò que fem.