No sé com acabarà tot això del procés, les eleccions i tot plegat. A hores d'ara sóc incapaç d'aventurar res, més enllà que hi haurà eleccions anticipades, perquè cada dia que passa són més inevitables. Els dubtes se'm plantegen quan em demano si serviran per altra cosa que per atomitzar més un parlament ja prou ingovernable, a hores d'ara.
Vivim en un país petit, amb una població reduïda, però amb una pila d'històries d'amors i d'odis massa recents i massa presents. D'altra banda, la nostra classe política, si ens la mirem de prop, no ha canviat tant com caldria al llarg de les darreres dècades, més enllà del que obliguen el pas del temps i l'edat.
I així és molt difícil construir un país. És molt complicat crear quan hi ha tants deutes i tants recels encara frescos. Perquè no ens enganyem, els darrers anys (dècades, si voleu) de la nostra història s'han escrit en clau de pugnes personals, d'enfrontaments d'egos majúsculs i de pataletes gairebé de pati d'escola, com si allò de "t'ajunto o no t'ajunto" fos un argument definitiu en el moment de trobar aliances. I aquí ens trobem.
Ens calen cares noves, idees noves. I, sobretot, ens cal gent nova, sense el llast dels greuges del passat ni de les rancúnies gairebé infantils. Només així aconseguirem construir un nou país i un nou estat. De moment, que vagin fent i desfent llistes, candidatures i propostes, a base de cops de colze més o menys mal dissimulats, que això no ens pot dur enlloc.
Veurem on es troba la intel.ligència, la generositat i l'autèntic sentit d'estat, si és que realment n'hi ha, ara que el temps comença a córrer en contra nostra i el risc de trencament entre la societat i uns partits massa ancorats en el passat es fa més i més evident cada dia que passa.
I és que és molt difícil construir res de nou amb eines velles.