Em fa molta ràbia aquella gent extremadament positiva, que diu que tot ho veu de color de rosa i que va per la vida amb un somriure permanent, tot sovint entre impostat i hipòcrita, dit sigui de passada. I no em fa ràbia perquè jo sigui pessimista de mena, sinó perquè la realitat mai no és meravellosa, i està farcida de desenganys, fracassos, dolor, renúncies, tristeses... que, per més que ho vulguem negar, no sempre podem vestir de positivisme.
Fa un parell de dies vaig ensopegar amb aquest article sobre l'optimisme tòxic (gran expressió), i vaig pensar que valia la pena compartir-lo perquè, d'alguna manera, explica i ordena les meves sensacions davant de persones amb somriure dentífric permanent. Val la pena dedicar-hi uns pocs minuts.
No em tinc per una persona negativa ni pessimista, però tampoc per cap optimista desmesurat. Al llarg dels anys he anat descobrint que una bona manera d'anar per la vida és no esperar gran cosa més enllà de les pròpies capacitats i habilitats i, com a molt, del petit cercle personal que tenim més a la vora. Qui millor que un mateix pot saber què pot donar de si i a què pot aspirar, sense enganyar-se? A partir d'aquí, d'aquesta expectativa potser massa baixa, potser massa realista, tot el que arriba s'esdevé un regal, un èxit, una enorme i fascinant sorpresa, tant si parlem d'amistat, com de projecció professional, d'amors, de descobertes inesperades, de fortuna... del que sigui. Tot el que ens ve de fora del nostre nucli íntim és un autèntic tresor i un motiu per tirar tots els coets que vulguem per celebrar-ho.
Tot sovint les grans decepcions van de la mà de les altes expectatives, sobretot quan assolir-les no depèn de nosaltres. Rebaixar aquest llistó i deixar-nos sorprendre per tot el que de bo ens arribi -i agrair-ho com cal- potser és la clau de volta de l'optimisme saludable, o de la felicitat fins i tot, si voleu.
