Tot sovint tendim a pensar que el món és allò que veiem, només, tot i que Plató ja ens va explicar fa una pila de segles que la realitat sempre és molt més àmplia que no ens sembla. Alguna cosa d'aquest estil deu passar al si dels partits polítics, que tenen una tendència a pensar i a actuar només en funció del que fan o diuen els altres partits polítics, oblidant que hi ha molta més vida partits enllà.
I molt em temo que el procés aquest que fa anys que diuen que anem fent pateix una mica d'aquest mal. Les darreres eleccions ens van deixar una amarga victòria. Hi ha majoria independentista al Parlament, però van faltar uns quants vots per guanyar el plebiscit que s'havia plantejat. La resposta de la política ha estat, i és, mirar d'eixamplar el grup de partits favorables a la independència -sense gaire sort, dit sigui de passada- tot ignorant que l'èxit final passa per convèncer la ciutadania, no els partits. I aquesta feina molt em temo que no s'està fent, ni sembla que estigui al punt de mira de cap formació.
Per la seva banda, allò que coneixem com a societat civil més o menys organitzada (ANC, Òminum...) es dedica a la noble tasca de mantenir la vitalitat i la moral de victòria de la gent, però sobretot dels ja convençuts, dels que omplen les crides de cada 11 de setembre. Sumar, sumar, més aviat poc, em temo.
Ja se sap que qui no té feina el gat pentina, i jo segueixo de vacances. Però, potser no aniria sent hora de prescindir d'algunes urgències de curta volada i poca amplitud de mires i concentrar tots els esforços a convèncer amb arguments sòlids, que en sobren, sobre la necessitat de ser independents i sobre què en guanyaríem? I parlo de convèncer la gent del carrer, no els quatre que seuen en un escó. Un cop feta aquesta feina, si la sabem fer, potser sí que podrem encarar amb garanties un nou plebiscit, una consulta o el que sigui, amb la seguretat que la majoria de la gent del país vol ser lliure i que ens en sortirem.
El moment que vivim és prou important com perquè obrim els ulls i deixem de mirar el mur d'ombres del Parlament, o dels ajuntaments, i girem la mirada cap al país, l'únic que realment podrà decidir, arribat el moment.
