Fa uns pocs dies, el ministre Català, al Congrés de Diputats, va deixar anar una parrafada perfectament preparada per criminalitzar una mica més la dissidència política, a través, en aquesta ocasió, dels llaços grocs que llueixen alguns diputats. És fàcil d'entendre que el ministre no estigui d'acord amb els llaços en qüestió, pel que signifiquen i pel que defensa el govern del qual forma part, però una cosa és no opinar el mateix d'un símbol i una altra de ben diferent, el que va deixar anar, com aquell que no diu res.
Anem a pams. Diu Català que els llaços grocs ofenen perquè impliquen que a Espana hi ha presos polítics i, segons ell, no és així. És a dir, que l'ofen que algú pugui pensar diferent que ell. Per a ell hi ha polítics presos i per a molts de nosaltres hi ha presos polítics. Fins aquí, tot correcte i cadascú per allà on l'enfili. Però resulta que el que diguem nosaltres, en aquest cas a través d'un símbol, és ofensiu. L'expressió del nostre pensament és ofensiva. Molt democràtic i molt constitucional, sí senyor.
I com si amb això no hagués prou, el ministre considera que som afortunats els que podem exhibir aquest llaç a la solapa. Afortunats per expressar-nos? I jo que pensava que la llibertat d'expressió era un dret constitucional recollit en aquella carta magna que tant diuen que els agrada i defensen. Doncs ara es veu que el que s'hi diu és una sort, no un dret, un valor superior a preservar. Anem bé.
I per acabar, com era d'esperar, l'alegat de torn contra els atacs violents als que pensen diferent a Catalunya. Perquè, evidentment, tot el que soni a català ha de ser terrorisme, només faltaria. Bé, només faltaria fins que arriba un jutge i diu que tallar una carretera o alçar barreres d'un peatge, a tot estirar, és desordre públic, no terrorisme. Però això al ministre tant li fa. Si ell diu que a Catalunya tot és terrorisme, és que tot és terrorisme. Què ens sabrem, els que vivim a Catalunya, si no llegim els seus diaris? O un jutge, fins i tot, si s'aparta de la veritat oficial?
Ja és ben cert que no ofèn qui vol sinó qui pot. Potser a Català l'ofenen els nostres llaços, però us ben asseguro que a mi no m'ofenen les seves paraules, només en confirmen que és un personatge amb una fosquíssima mentalitat franquista i dictatorial maquillada sense gaire sort, dit sigui de passada, de democràtica i constitucional. Un digne ministre d'aquest seu govern.