Una de les grans imatges que ens deixa aquesta arrencada de desembre, és la del Papa Francesc obrint la porta santa de la basílica de Sant Pere, amb motiu del jubileu extraordinari de la misericòrdia que va convocar fa uns mesos.
Però més enllà d'aquesta imatge ja prevista en el protocol vaticà i tan carregada de simbolisme (això d'obrir portes sempre tancades té una força evident, i més en els temps que corren) hi ha una altra d'impensable no fa gaire temps, la de dos papes, un en actiu i un altre que va plegar per voluntat pròpia, coexistint sense cap problema en el si de l'església. I és que res no pot passar fins que un dia passa.
L'any jubilar que va obrir el Papa Francesc va dedicat a la misericòrdia, al perdó i a la misericòrdia, en paraules seves. I amb els temps que corren, potser no és tan mala idea posar sobre la taula, uns quants mesos, aquesta idea tan arraconada per l'ànsia de triomf a qualsevol preu, de menys preu, o de revenja, perquè també en qüestions ben mundanals i quotidianes on sovint es troba a faltar una una mica de misericòrdia, o molta, les coses tampoc no passen fins que un dia passen. I aniria bé que anessin passant.
Farien bé els governants d'arreu -també els d'aquí a la vora- a aprendre i assimilar que tot és possible i que les coses passen, un dia i sense que sapiguem massa per què. Mirem el Vaticà i els seus dos papes, que no es fan cap nosa. O recordem què vol dir això de la misericòrdia, que ens sona tan antic.