Qui ha dit que Espanya no és líder mundial de res? I tant que ho és. Concretament, és el segon país del món amb més foses comunes per obrir i de morts i desapareguts per identificar, només superat per Cambodja. Evidentment, són foses de la guerra que va començar amb el cop d'estat de Franco i de la repressió de la seva estada al poder. Son el resultat d'aquell període històric que mai no va existir, tal com consagra el pacte de silenci de l'anomenada transició, i d'aquesta autèntica llei de punt final que va ser la Constitució de 1978.
Si mirem només a casa nostra, estem parlant d'unes 350 foses per obrir i d'uns 14.000 morts per identificar. Són moltes, massa, persones desaparegudes i oficialment oblidades, per obra i gràcia d'uns governs autoqualificats de democràtics que han incomplert sistemàticament tota mena de mandats internacionals i que han aplicat un concepte tan singular com poc homologable internacionalment de justícia, que fa d'Espanya un dels pocs casos mundials on els crims d'una dictadura gaudixen de total impunitat i on els seus hereus encara es poden permetre el luxe de titllar de nazis aquells que no pensen com ells i fer apologia d'aquell règim de terror i repressió.
Estaria molt bé que, en algun moment, algun dels nostres governs (parlo de la Generalitat, perquè de l'Estat no se'n pot esperar res) facilitessin i impulsessin la recollida d'ADN de familiars de desapareguts, ni que només fos per respecte als milers de ciutadans condemnats a l'oblit perquè no n'hi ha prou amb projectes particulars, per més dignes i importants que siguin. I sort en tenim, d'aquestes iniciatives, encara.
De moment, però, silenci institucional i poques (o cap) facilitats per anar omplint d'informació aquest banc de dades genètiques i per anar obrint foses. A què tenim tanta por?
