"Ara és demà", va dir el poeta, ja fa quaranta anys, i ens va encantar la idea. I Martí i Pol va reblar el clau afirmant "no escalfa el foc d'ahir, ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou". I també ens van encantar les paraules, però no les vam saber entendre. Ni aquestes, ni tantes altres.
Avui és avui, i amb prou feines. Ahir és el passat però hem oblidat que és lliçó i memòria, i ensopeguem un i mil cops amb la mateixa pedra, com si realment li haguéssim agafat afecte. El demà no escalfa, ni l'avui tampoc, perquè viure a salt de mata no és viure, ni aprendre, ni tenir cap projecte. Viure a salt de mata, sense futur clar, ni un horitzó imaginat amb solidesa, només és sobreviure, improvisar sense apilar la llenya que cal per fer cap foc nou. I així no hi ha esclaf.
Un cop més ens perd la simplicitat, l'estètica fins i tot. Ja no sabem llegir els poetes i ens conformem amb la mediocritat d'aquells que se'ns planten al davant sense cap vergonya ni res que ens pugui fer gaudir del plaer de la paraula, o de la vida.
Avui, evidentment, no parlo només de poesia. Cal aprendre a fer foc nou, perquè ni ahir ni avui ja no ens serveixen. L'un ja no hi és i l'altre se'ns en va mentre ens el mirem. Enmig de tanta immediatesa, res de sòlid, tot sovint. Cap projecte, cap futur, per més fulls de ruta -maleït concepte, perquè encara no en conec cap que hagi servit mai de res- que diguem que tenim.
Mirem de recuperar la saviesa d'aquells que van deixar-la escrita, amb discreció, sense llums de neó ni grans titulars, i potser aleshores començarem a descobrir on som i, amb sort, on volem arribar. I començarem a viure, sense estridències i amb dignitat.