Podria ser que una de les pitjors desgràcies de la nostra existència fos viure sense objectius, despertar-nos cada matí sense saber ben bé per què i anar passant dies de manera lineal, plana, amb velocitat de creure però sense rumb ni port on arribar. En el fons, sempre necessitem tenir objectius, ja siguin molt senzills o molt ambiciosos, però objectius al capdavall que van constituint les etapes, les metes volants de la nostra existència. En funció dels que ens marquem, anirem establint les nostres estratègies per assolir-los i per arribar als més allunyats, o potser, fins i tot als directament inabastables, però sempre ben presents.
M'explicaven, fa uns mesos, que una persona que anava fent el Camí de Sant Jaume -sense cap mena de dubtes una bona metàfora de la vida mateixa, i tot un exemple de projecte per etapes-, entre somriures, anava dient que per acabar-lo, l'important era fixar-se objectius curts, i anar fent, un rere l'altre. M'explicaven que un bon dia es va llevar, de bon matí, i va dir que el seu objectiu immediat eren uns ous amb xoriço, a vuit kilòmetres, en no recordo quin petit poblet de la ruta. El cas és que la persona que m'ho va explicar el va tornar a trobar, en aquell poble, menjant els ous amb xoriço, fins i tot abans que hi arribés el pa. Ignoro si aquest noi va acabar el camí, però el que sí que tinc clara és la lliçó d'aquell esmorzar en ruta.
Avui és dilluns, inici d'una nova setmana i bon moment per plantejar projectes. A més, som al setembre, un mes on sembla que tot recomença. I de propina, aquest és un dilluns estrany, ancorat enmig de dos festius. Quins són els nostres particulars ous amb xoriço, ara mateix? I el nostre final d'etapa? I el nostre destí? Potser, si sabem respondre aquestes preguntes en els diferents àmbits de la nostra existència, tot serà molt més fàcil, tant per a nosaltres com per als que ens envolten i, no en tinc cap dubte, tot serà, també, molt més divertit, que també fa falta, per anar avançant entre sol i pluja.