Fa poc més d'un any assistíem, amb una clara i innegable emoció, a la solemne obertura del Tricentenari. Bones paraules -magnífiques paraules en molts casos-, música i reivindicació nacional en estat pur, per encarar uns mesos que havien de ser definitius, transcendentals i històrics. Recomano recuperar aquest acte, llarg però intens, per refrescar una mica la memòria i les sensacions.
I al cap dels mesos estem en disposició d'afirmar que, efectivament, han passat moltes coses. Segurament no les que volíem, segurament no com les esperàvem, però han passat moltes coses, això no es pot negar. On som, ara, 14 mesos després? Segurament una mica més endavant, però també, segurament, una mica menys capaços de res.
Un cop més ens trobem davant de la nostra recurrent paradoxa històrica. Quan més necessària és la unitat d'acció, més aforen les singularitats. Els catalans patim una mena de maledicció ancestral que ens duu a primar el matís sobre l'essència; allò que només és particular, per damunt del bé comú, amb l'argument més que discutible de la pluralitat. I en aquest punt ens trobem, crec jo.
Avui he tingut un petit atac de nostàlgia d'aquell temps tan proper en què ens sentíem amb forces per aconseguir allò que volem, d'un cop per tots, i ens sabíem hereus de la història i actors de la història alhora. I ara on som? Ara, aquells mateixos que ocupaven les primeres files de l'obertura del Tricentenari (recupereu les imatges si no sabeu de qui parlo), on ens han dut? Algú (o més d'un) algun dia haurà de retre comptes als que encara han de venir, i a tots els que, d'alguna manera, no podem evitar sentir-nos traïts.
Temps hi ha per redreçar el que calgui. Però cal creure-hi i posar-s'hi.