Algú va dir que vist de prop ningú no és normal. Segurament és prou cert. I en el cas de Catalunya, és molt evident que no és un país normal, tot i que, de tant en tant, pressenta símptomes molt esperançadors. Un exemple, els Premis Català de l'Any que es van lliurar ahir. Si mirem la llista de candidats, veurem que són persones de diferents àmbits, amb un recorregut personal digníssim que, en qualsevol país civilitzat tindrien el reconeixement que la seva exemplaritat demana.
En aquest cas, el nostre país es mostra, un cop més, orgullós de persones que hi viuen, hi treballen i són -o haurien de ser- model i referent per a tothom. En això som, o ens hi assemblem molt, a un país normal.
Però com que la felicitat completa sembla que pugui existir, ahir mateix es jugaven partits d'aquesta mena de cosa que en diuen Copa Catalunya de futbol i que cada any ens recorda que, en matèria esportiva, no som, ni sembla que vulguem ser, un país normal. Perquè un país normal, només organitza les competicions que tenen sentit, que aporten alguna cosa i que tenen el reconeixement que cal. I en futbol, com en tants altres esports, encara anem fent veure que som el que no som, ni potser volem ser, un país normal, amb competicions normals i amb seleccions normals, no de cartró pedra.
Res, que som un país només mig normal. La gran sort és que la normalitat ens arriba per les coses serioses, importants, les que tenen valor de debò. I això és el que conta. La meva felicitació a Josefina Castellví, dona i biòloga, i exemple del treball ens els camps de la ciència i dels drets de les dones, en un temps i en un àmbit especialment complicats.
