login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Normalitat

No deixa de ser curiós que sent com som, tothom diferent de tothom, amb un ADN diferent i amb una composició genètica i biomètrica diferent, la societat acabi imposant unes pautes de comportament que tendeixen a uniformitzar aquesta absoluta diversitat.

Tots som únics i irrepetibles, amb les nostres capacitats i amb les nostres possibilitats de desenvolupar-les. Però algú, potser algú que no sabem, ni imaginem, o un petit nucli de caps pensats, a cada moment, va decidint com hem d’actuar, què podem i què no podem fer, com ens hem de moure i per on, què hem de menjar i quan, com hem de vestir i, sobretot, com hem de pensar. D’aquesta manera es va dibuixant un seguit de pautes socials, privilegis i limitacions de tota mena, que acabem acceptant com a veritat absoluta i com a norma inqüestionable.

I aquí és on comencen els problemes. Pretendre que la capacitat de pensar i d’imaginar es pot encotillar en uns determinats paràmetres, és ambicionar massa. Pretendre que el potencial de cada persona quedi limitat a allò que s’admet com a correcte i adequat, és voler deixar de banda massa capacitats. I així anem. I així passa el que passa, que tota dissidència, que tot allò que s’aparta de les línies invisibles però cruels de la normalitat, s’ha de corregir, s’ha de reeducar o s’ha d’eliminar.

Qui decideix què és normal i què no? Qui dicta els límits del pensament i de la capacitat d’actuar? Qui és, al capdavall, el responsable que, de vegades, la millor sortida, potser fins i tot l’única sortida, sigui marxar, decidits, segurs, convençuts, sense mirar enrere, per no acabar convertits en estàtues de sal, mentre tot s’ensorra, o segueix com si tal cosa, darrere nostre?

Comentaris (0)03-02-2019 07:27:04

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: