Ahir va ser un dia intens. Es va fer pública una sentència del Cas Gurtel i, evidentment, es va desplegar una escandalosa operació policial a Catalunya, en aquesta ocasió a la Diputació de Barcelona per investigar determinades adjudicacions de subvencions públiques. Fins aquí, tot normal.
Que tots (o la immensa major part, seré generós i deixaré una escletxa a l'esperança) els partits polítics que han tingut protagonisme aquests darrers quaranta anys s'han servit de pràctiques de financiació gens legals -diguem-ho així- és una evidència que ara mateix ningú amb dos dits de front pot qüestionar. I ahir, quina casualitat, van ser protagonistes dos d'ells: el PP i l'antiga Convergència. I no ens enganyem, l'un per tapar l'altre, si més no pel que fa a temps de presència mediàtica, i per engegar, per enèssima vegada, el ventilador aquell que va escampant: "i tu més".
Més enllà dels afers judicials, d'ahir potser cal retenir alguns fets que no per habituals cal acceptar com a normals. El primer, que determinats periodistes arribin al lloc d'un escorcoll secret ordenat per un jutge abans que la policia que l'ha de fer. El segon, que ja assumim com a normal que quan passa alguna cosa que anirà contra els interessos del PP, alguna altra de ben sonada caurà a Cataluna, per treure-li protagonisme.
Ahir es va tornar a demostrar que els límits entre la justícia, la política i el periodisme, a Espanya, són més que difusos. I el pitjor del cas és que anem assumint aquesta evidència amb absoluta naturalitat. Així, ells guanyen, i la justícia i la democràcia perden. Tot tan normal. I l'oposició, per variar, amb els seus inevitables i ja massa habituals brindis al sol.