Vivim temps estranys. Tan estranys que la reivindicació de la normalitat ha esdevingut necessària i gairebé subversiva.
Fent memòria, només puc recordar el concepte "normalització" associat a la llengua. És allò de la normalització lingüística, que mai no ha aconseguit fer res massa normal. Ni la llengua, evidentment. I és que en un context d'anormalitat social, arribar a ser normal és tot un objectiu.
Només des d'un punt de vista d'anormalitat social assumida i consentida puc entendre el lema "És normal voler un país normal", de la darrera iniciativa d'Òmnium. I és que les coses, de vegades són simples, extremadament simples. Tan simples com no voler altra cosa que ser normals, en un context normal. Potser des d'aquesta volguda normalitat social podrem, algun dia, tenir, fins i tot, una llengua normal, tan normal com les altres llengües del nostre entorn, i poder fer-la servir en un país com alguns altres, lliure, democràtic i just.
La meva felicitació a Òmnium per la seva nova campanya. Té mèrit no demanar la lluna, sinó la normalitat. I és que en un entorn on campen lliurement el feixisme, la corrupció, el desprestigi institucional, l'abandonament de les persones, i on els dubtes sobre la qualitat democràtica cada dia són més freqüents, aspirar a ser normals és, potser, demanar la lluna.
Però qui es pot resistir a somiar d'anar-hi?