Ens hem acostumat als números. Ens hem acostumat a conviure enmig de xifres i quantitats. I ho hem fet de tal manera que hem acabat perdent el sentit de la proporció i de què hi ha darrere de cadascun d'aquests números freds i anònims.
La setmana passada tots els mitjans recollien una dada: 117 cadàvers apareixen a una platja de Líbia, retornats per la marea. Intentaven arribar a una Europa que no els vol i van tornar, morts, a una terra de la qual fugien. 117. Ni fred ni calor. Estem tan acostumats que tant ens fa 100 com 10.000. Tant ens fa un centenar d'ofegats com desenes de morts en una batalla. Són xifres. Només són números sense més. Alguna foto poc o molt desagradable, com la dels cadàvers a la sorra, i poca cosa més. Passem pàgina aviat fins a la propera dada.
Per una casualitat del destí, aquesta setmana també hem sabut que el mar ha dut a Barcelona unes 90.000 persones a bord del vaixell de creuers més gran del món. Aquestes persones han desembarcat sense problemes, faran un tomb per la ciutat, compraran quatre coses i se'n tornaran felices i encantades del seu viatge.
117, 90.000... ens és ben bé igual. Totes dues són quantitats que no passen de ser anecdòtiques per a nosaltres, que no som ni a una banda ni a l'altra d'aquest mar que tot ho admet, o que tot s'ho empassa.
No ho he fet, però potser seria curiós calcular el temps i els espais han dedicat es mitjans als ofegats i als creueristes, perquè aleshores tindríem més xifres, però unes xifres que ens parlarien, amb la científica fredor dels nombres, de les nostres prioritats.