Potser alguns ho consideraran una frivolitat, però avui em ve de gust recordar un parell d'éssers vius que ens han deixat aquesta setmana. Tots dos són gossos, aquests companys d'aventures i desventures que alguns hem tingut -i tenim- el plaer de compartir el dia a dia.
El primer és Excàlibur, el gos de Teresa Romero, malalta d'ebola. Va morir perquè algú va pensar que era millor sacrificar-lo que exposar-se a un risc de transmissió de la malaltia que la pràctica totalitat de la comunitat científica considerava impossible. Per cert, aquesta paraula, "sacrifici", lligada a la mort, sempre m'ha sonat a ritual màgic o pseureligiós, més fruit de la ignorància i de la incapacitat que altra cosa (allò dels sacrificis rituals d'innocents i tot plegat).
El segon és Lukanikos, que es va fer famós durant les revoltes gregues de no fa gaires anys. Aquest no ha estat ni sacrificat ni executat. Ha mort per problemes respiratoris derivats de la inhalació de gasos lacrimògens i a causa d'antigues lesions causades pels cops de la policia, durant la seva època d'activitat al carrer. La vida li ha acabat passant factura.
Dues vides i dues morts ben diferents, però amb una cosa en comú: tots dos han deixat un buit en aquells que van compartir les seves vides amb ells, i un record inesborrable. I és que un gos és molt més que una simple bestiola domesticada. Recomano la lectura d'aquest article, que ens parla dels beneficis de tenir una mascota; encara que qualsevol persona que n'hagi tingut alguna en sabrà fer una llista infinitament més llarga.
Descansin en pau Excàlibur i Lukanikos.