Vam anar a la manifestació de 2012, per reclamar el nostre dret a ser, i ni per un moment ens vam plantejar quina ideologia podia tenir la gent del nostre costat, tant ens feia. L'any després, vam compartir carretera i complicitats amb altra gent, i vam fer la via, i tampoc no ens vam preocupar per saber la manera de pensar d'aquells a qui vam donar la mà. I no fa pas tant, vam compartir un petit espai al capdamunt de la Diagonal, per exemple, en perfecte ordre, sense saber el color ideològic d'aquells que teníem al costat.
De fet, en cap de les tres cites no hi hi havia res més a compartir que la convicció i la unitat a reclamar els nostres drets, la nostra independència, si ho voleu més clar. I això era tot, i això era prou, com diu la cançó.
Ara és el torn de la política, i demanem la mateixa unitat que nosaltres hem exhibit sempre que ha calgut i que, vulguin o no, ha estat el gran instrument per arribar on som. Però política i unitat són termes massa sovint oposats. Al cap i a la fi, ells -pobrets- es juguen els escons, i costa molt ser generós quan t'hi va el sou (i els privilegis).
Sort tenim tots nosaltres, ciutadans anònims, que no ens juguem mai res. Només el nostre futur i el benestar dels nostres fills i els nostres nets. Però això, és clar, no compta. Ells seguiran imaginant països impossibles o vestint de principis irrenunciables alguns objectius no sempre prou dignes. La novetat, ara, és que estem en condicions d'exigir-los el mateix que hem donat, ni res més ni gens menys, o de passar-los factura allà on mes mal els fa: a les urnes.