Diu la dita que el març marçot mata la vella i la jove si pot. Ahir, aquest mes perillós i traïdor es va endur el nostre gosset. No és ni la jove ni la vella, però -i això tothom que ha tingut un gos ho sap- és el complement perfecte de petits i grans. A qui no li ha canviat mai la cara quan, tornant a casa després d'un dia complicat, l'ha vingut a trobar una bestiola que el saluda movent la cua i fent saltirons, aliena a qualsevol problema? Qui no ha sentit la companyia impagable que és un gos ben a la vora quan res no ve de gust, quan la tristesa ens envaeix, o quan la malaltia ens deixa derrotats?
Segur que des de fora costa d'acabar d'entendre, però qui n'ha viscut l'experiència sap que un gos acaba sent un més de casa i que, quan se'n va, deixa un buit, petit i de quatre potes si voleu, però un buit al capdavall que, no per prou conegut, és menys difícil d'assumir.
Ahir va morir el nostre gos, un gos pelut i simpàtic que ens acompanyava des de fa una dècada. Va morir gairebé per sorpresa, igual com apareixia -i desapareixia- per les cantonades, per una malaltia tot just diagnosticada. Va viure bé, molt bé, aquests anys. I nosaltres també. Ara, la casa estarà més neta i més endreçada, però també més buida, i a nosaltres ens faltarà alguna cosa que la rutina dels anys havia convertit en imprescindible. I això que només era un gos. O, potser, justament, perquè era un gos.